Imatge: YouTube

Hi ha qui associa l’egoisme a l’Ego i, al mateix temps, considera l’Ego com una entitat amb vida pròpia. Normalment acostuma a ser una concepció on també hi cap el Subconscient. I a la vegada es considera l’egoisme com quelcom que cal capar. Aquesta censura de l’egoisme acostuma a ser força traumàtica perquè significa renunciar a un gran nombre de plaers i no estem precisament curulls de plaers.

Avui en dia el consum d’oci individual, com el que proporcionen Youtube, Twitter o Facebook, ens parla de la necessitat d’activitats que ens facin oblidar tota mena de preocupacions. Activitats que impliquen centrar-se en un mateix i, per uns moments, deixar de sentir empatia. És tracta tot plegat d’un exercici egoista per obtenir plaer, sense el qual els problemes ens acaben menjant.

No obstant el que ens revela el funcionament de les nostres personalitats és la impossibilitat d’estar equilibrats emocionalment si les persones que ens envolten pateixen. Això implica un dificultat notable per experimentar moments de felicitat. I aquesta dificultat justifica el debat constant sobre com assolir la felicitat, un debat més propi de la psicologia, malgrat que la filosofia també té molt a dir.

Cal dir que la felicitat no existeix, tanmateix emprem el terme «felicitat» molt sovint de forma col·loquial. Dit això qualsevol debat al respecte ha d’orientar-se cap a d’altres tipus de conceptes. Però el que és clar, com ja he esmentat amb anterioritat, és que renunciar a la nostra personalitat més egoista significa exposar-nos a un desequilibri emocional. Al mateix temps també tenim un vessant abocat als altres i a aconseguir el seu benestar.

Som éssers egoistes i solidaris i, malgrat que l’egoisme té més mala premsa, és necessari integrar-lo en el nostre dia a dia de forma natural i desimbolta.

Article: Albert Cebrián

Tweet