Imatges: YouTube

Necessitem el lleure i no cal ser Bertrand Russell per recomanar menys de quatre hores diàries de feina. Però, per altra banda, tot matisant una mica més, en el nostre temps de lleure necessitem distracció, com més pura millor. I necessitem distracció per diluir els problemes que ens afecten en el nostre present i els problemes que sabem que han de venir.

Davant d’aquest fet, què poden fer els filòsofs? Desfer els arguments de la cultura del treball. Ja els nazis van tenir l’atreviment d’afirmar que: «el treball us fa lliures». Una frase perversa que fa entreveure que mitjançant del treball, us alliberareu del treball. I és clar que sols treballant, que és el que els éssers humans han fet sempre, no aconseguirem l’espai de lleure que sí que ens alliberarà. El que cal per assolir el lleure és una cultura del lleure. Succeeix de la mateixa manera que amb les guerres, per acabar amb elles cal una cultura de la pau.

.

La robotització dels diferents sectors econòmics permet l’acomiadament de treballadors, però també hauria de permetre la reducció de jornada, essent el lleure el premi, tot mantenint els sous. Aquest seria un possible cas. La cultura del treball ens vol fer creure que aquest cas és un disbarat.

No atorgar als treballadors el lleure que necessiten és el disbarat per excel·lència de les diferents societats que ens han precedit. Vàrem sortir de l’esclavatge, un menyspreu total dels drets de tot individu per ser lliure i vàrem continuar amb les jornades de treball excessives en condicions del tot insanes. Això em recorda una mica el pensador Malthus, el qual veia la població al planeta com un problema gravíssim; de nou el menyspreu per a les persones en comptes de veure-les com oportunitats úniques, com petits grans miracles. Sovint els llibres d’economia afronten el fenomen de la població com una entitat sense noms i cognoms que es regula, per exemple, per mitjà de catàstrofes naturals i de guerres.

La cultura del treball considera, per desgràcia, el treballador com un recurs més, com una peça més dins l’engranatge, el qual, a més a més, té la gosadia de rebel·lar-se quan fa moltes hores. Rebel·lar-se és el camí que ens dura al lleure. Treballar, en canvi, és el camí que ens durà al treball.

Article: Albert Cebrián

Tweet