Albert Lladó

Després del recent èxit de l’assaig ‘La mirada lúcida’, el periodista i escriptor Albert Lladó torna a la ficció amb la novel·la ‘La travesía de las anguilas’ (Galaxia Gutenberg, 2020).  En aquesta obra, Lladó torna al barri de la seva infantesa – Ciutat Meridiana – a través d’un petit grup d’adolescents que juguen a ser detectius en aquest barri ocult de la Barcelona preolímpica.

Per què vas decidir recrear la novel·la precisament al barri de la teva infantesa?
Els escriptors treballem amb el material que tenim a prop. Transformem les nostres experiències de vida en una veritat diferent, que és la veritat literària. Això ho fan fins i tot els escriptors de ciència ficció. Per això, la infantesa és un moment vital on pots convertir moltes imatges que perduren a la memòria —jo vaig néixer i créixer a Ciutat Meridiana— en personatges, paisatges i atmosferes.

Què buscaves amb aquesta estratègia narrativa que combina ficció i realitat?
L’estratègia narrativa és garantir, al màxim, la versemblança. Combinant ficció i, a vegades, assaig, pots arribar al lector d’una manera molt directa, sense falsos artificis. Tot i així, tota estratègia depèn del to de l’obra, del llenguatge que vols crear, i totes són igual de bones si finalment funcionen per construir el teu artefacte narratiu.

Portada del llibre

Per escriure l’obra vas caminar sovint per l’actual Ciutat Meridiana. Què t’ha aportat aquesta relectura del barri?
Per a mi caminar i escriure s’assemblen molt. Si camines amb atenció, sense mirar el telèfon mòbil, pots veure parcel·les de la realitat que després pots traslladar a la teva novel·la. A més, revisitar els escenaris de la meva infantesa, és clar, ha sigut molt suggerent per a crear imatges, a vegades inventades, a vegades amb algun arrelament amb fets que recordo. A més, caminant pots agafar un ritme i una temperatura que després pots aprofitar a l’escriptura, també.

L’aparició de Gabriel, un personatge reivindicatiu, és també un homenatge als lluitadors de carrer?
La democràcia s’ha guanyat, també, al carrer. A vegades ho oblidem. Gabriel és un llibertari que ha participat a mil lluites i que, sense caure en la temptació del dogmatisme, ensenya a mirar diferent als personatges de La travesía de les anguilas, tots ells adolescents. És, efectivament, un homenatge a totes aquelles dones i homes que van entendre que no hi ha compromís sense risc. Gabriel sap que, tard o d’hora, haurà de posar el cos. I el posa.

Precisament, Ciutat Meridiana és actualment un dels barris amb més desnonament de l’Estat.
És així. Com és el “meu” barri d’infantesa, em volia apropar a aquesta realitat des d’un lloc diferent, la novel·la. No volia estigmatitzar el barri, ni només parlar de la seva precarietat, però tampoc volia deixar passar l’oportunitat per parlar dels sentiments de persones que, masses vegades, hi viuen al límit: fent ressonar literàriament el seu dolor, però també els seus anhels de llibertat i els intensos llaços de solidaritat que allà es poden veure.

Què busquen els joves protagonistes quan construeixen la seva pròpia cabana i quan esdevenen detectius?
La cabana és un lloc mític per a molts adolescents. És el lloc on es forgen les primeres aliances. Què és la intimitat? Aquell espai on la confiança fa que puguis estar callat sense haver de donar explicacions. Construir llocs de confiança, a l’adolescència, i a la vida adulta, és una forma de resistència davant d’un món que ens vol fer viure com a illes desconnectades.

Per què vas decidir rescatar tres fets històrics claus: l’atemptat d’Hipercor (1987), les Olimpíades de Barcelona (1992) i el referèndum de l’1-O (2017)?
M’interessava molt veure què passa en els moments intermedis, amb personatges anònims, entre els grans esdeveniments històrics —siguin tràgics o no— i les efemèrides des de les quals expliquem la nostra cronologia. I si hi ha fets, que marcarien un abans i un després al nostre relat de vida, que encara no hem explicat prou bé? Com podria transformar això el nostre present, si la mirada sobre el passat la fem des d’un altre punt de vista?

Així, has volgut aprofundir en el dilema entre espera i esperança?
Sí, i és que sempre ens demanen tenir esperança, que no la perdem, però això, a vegades, és una trampa. L’esperança pot ser passiva, una forma de resignació, una espera que s’allarga en el temps. Els personatges, molt aviat, entenen que hi ha altres formes d’espera, i que tenen a veure amb l’acció directa. Així aprenen, també, a ser responsables de la seva esperança. No deixen que els seus anhels siguin inventats des de fora.

Finalment, malgrat les adversitats, la novel·la recull una història divertida que, alhora, convida a reflexionar.
Tens raó, no és una novel·la trista. És una novel·la, com et deia, on hi ha dolor, però també on els personatges entenen la importància del joc, de l’humor, i on es desperta en ells, per primera vegada, el desig. Una de les cites que obre el llibre és de Sant Agustí, que diu: “Clar que la infantesa no va marxar. Cap a on hauria de fer-ho?” La pregunta, doncs, és on ha quedat segrestat el nen que una vegada hem sigut. I com, des de la nostra experiència, i sense renunciar a res, el podem convocar de nou. Per seguir aprenent a mirar.

Entrevista: Ramon Texidó | Foto: Meritxell Gutiérrez

Tweet